Leo Marks va ser un heroi de guerra molt particular. Va salvar moltes vides a la Segona Guerra Mundial amb la criptografia… i la poesia. Tal com explica el seu genial i autobiogràfic llibre ‘Between Silk and Cyanide‘, tot va començar com les bones històries, amb els clàssics universals.
És l’any 1928 quan Leopold Marks, amb només vuit anys es llegeix L’Escarabat d’Or, del mestre Edgar Allan Poe, mentres tafaneja per la llibreria del seu pare, situada al 84 Charing Cross Road de Londres (altrament immortalitzada en el llibre d’Helene Hanff, escriptora new yorker incondicional).
Leo Marks queda impresionat amb la història de Poe i el criptograma que porta al tresor del capità Kidd. L’inquiet jove descobreix i desxifra el codi secret que el seu pare feia servir per posar el preu real dels llibres antics que venia als distingits clients. A Marks el mossega irremediablement la curiositat criptogràfica i això el canvia profundament, recordant a la cita inicial del conte de Poe:
What ho! what ho! this fellow is dancing mad!
He hath been bitten by the Tarantula.
—All in the Wrong.
Marks es rebutjat per entrar a Bletchley Park per inquiet, indisciplinat i rebel. Aquest centre secret era on es remenaven les cireres de la guerra criptogràfica dels aliats contra els Nazis en la segona gran guerra. Per treure’s-el de sobre l’envien a l’organisme també secret Special Operations Executive (SOE), una organització creada per Churchill per fer espionatge i guerra clandestina als països ocupats pel Tercer Reich. La seva missió era ‘Incendiar tota Europa‘, com els va ordenar el primer ministre britànic. Al SOE aviat posen a Marks al capdavant de la criptografia dels missatges entre Londres i els agents desplegats en territori enemic.
La comunicació amb el personal desplegat a l’Europa ocupada es feia amb un codi criptogràfic de doble transposició utilitzant poemes que els operatius s’aprenien de memòria. L’avantatge principal era que el sistema era senzill i que els agents no havien de portar res a sobre, tenint en compte que, com remarca Marks en el seu llibre, els alemanys feien freqüents registres aleatoris al carrer. Si es feien servir poemes coneguts el sistema era encara més fàcil de decodificar pels agents d’intel·ligència nazis. Marks de seguida s’esforça en composar poesia original i així es converteix en improvisat poeta, lligant les seves obres a la vida i la mort dels seus espies.
Els poemes eren exclusius per cada agent i quedaven assignats de forma permanent a la persona que el memoritzava i tot seguit travessava el canal de la Mànega, molts cops per última vegada.
L’agent i oficial de la RAF Yeo-Thomas “Tommy”, el millor amic de Leo Marks i un dels artífexs de l’estratègia de la resistència a la França ocupada, insisteix en viatjar a aquest país per tercera vegada, malgrat el gran risc de ser capturat per la Gestapo, que l’havia batejat amb el sobrenom del ‘Conill Blanc’. En Tommy i en Marks s’havien fet amics a les oficines de SEO, on comparteixen llargues estones tot fumant cigars havans, que en Leo rapinya del seu pare. Els dos amics es troben per repassar els codis secrets abans que en Tommy torni al continent, plenament conscients que es poc probable que es tornin a veure mai més. En Tommy li demana una poesia original a Leo, i li exigeix que la reciti de memòria, perque segons l’espia, als poetes els agrada recorda les seves obres. Al criptògraf li pesa la molt fulla on té escrit un poema molt especial que efectivament se sap completament de memòria, tot fent veure que llegeix:
They cannot know
What makes you as you are
Nor can they hear
Those voices from afar
Which whisper to you
You are not alone.They cannot reach
That inner core of you
The long before you
The child inside
Deep deep inside
Which gives the man his pride.
What your are
They can never be
And what they are
Will soon be history.
Uns pocs dies després, el 24 de febrer de 1944 en Tommy es tira en paracaigudes sobre el cel de França per tercera i última vegada.
Uns mesos abans, just la vigíla de nadal de 1943 Marks havia composat la seva poesia més coneguda ‘The Life That I Have‘, mirant al cel desde el terrat de la Norgeby House, la central de SEO, en un moment on Leo experimenta en primera persona els horrors de la guerra, tot i estar a molts quilòmetres del front. Marks perd la inspiració i la peça queda enterrada fins el juny de 1994, quan coneix la seductora Violette Szabo, reclutada com a agent secreta quan tenia només 22 anys. Atrevida, intel·ligent amb els codis i bilingüe en anglès i francès, Violette està decidida a infiltrar-se a França per lluitar personalment contra els Nazis i venjar el seu marit mort en combat al Nord d’Àfrica. Li cal una poesia original i Marks li proposa la peça que rescata de la memòria:
The life that I have
Is all that I have
And the life that I have
Is yours.The love that I have
Of the life that I have
Is yours and yours and yours.A sleep I shall have
A rest I shall have
Yet death will be but a pause.For the peace of my years
In the long green grass
Will be yours and yours and yours.
Violette de seguida se l’aprén de memòria i a canvi li regala a Marks un joc d’escacs en miniatura que havia guanyat disparant a les firetes. Quan la jove agent pregunta qui és l’autor, en Leo li diu que no s’enrecorda, que ho mirarà i li dirà quan torni.
Marks li promet a la Violette que quan torni jugaran a escacs els dos junts amb el joc que ella li ha regalat i la guarda junt amb els records dels seus amics íntims que ja es troben endinsats en territori enemic.
Leo Marks passa la guerra lluny del front de guerra, alimentat amb entrepans fets amb ingredients del mercat negre, entre llibres antics, cigars havans, codis secrets i poesia, molta poesia. Tot i viure la guerra desde la relativa seguretat d’un Londres bombardejat durant el Blitz, el criptògraf va fer un gran servei als agents aliats infiltrats a l’Europa ocupada, elements claus en la posterior invasió del continent. Apart d’aquest llegat per la història, en la seva l’autobiografia ens deixa un relat magnífic sobre l’amistat, l’amor, el valor i la llibertat.
I uns poemes únics destinats a salvar vides, que ens recorden lo fràgils que som, però també que no tenim límits. Com els espies que també eren una mica poetes. Genial.