El disseny d’interfícies no és cosa de molts

Article boníssim sobre el disseny d’interfícies i l’impacte de qualsevol decisió de disseny sobre l’usabilitat.

Ens parla dels compromisos inherents en qualsevol decisió de disseny. També del mal que pot fer el disseny d’aplicacions en un comité on tothom hi diu la seva. També planteja la idea d’objectivar les decisions que es prenguin i construïr si cal una taula amb les avantatges i les consequències de cadascuna de les decisions.

Lectura obligada si ens dediquem al disseny i conceptualització de productes. Bookmark afegit.

Com passa el temps en el món de la indústria informàtica

Estava llegint l’article curtet de la BusinessWeek que comenta breument l’evolució de la situació d’Apple a nivell de borsa.

M’ha cridat l’atenció la següent llista del valor total de l’empresa (market cap):

Microsoft — $236 billion
Apple — $183 billion
Google — $176 billion
IBM — $162 billion
Cisco — $140 billion
HP — $115 billion
Oracle — $111 billion
Dell — $30 billion

Les accions pujen i baixen, però a hores d’ara aquesta és la situació. Com passa el temps i com canvien les coses, no?

Les generacions de l’audiovisual es troben a Edinburg

S’ha celebrat recentment a Edinburg el MediaGuardian International Television Festival. Encara que el nom esmenti “television”, abarca també tot l’univers de l’audiovisual, també anomenat “media”.

Entre els “piulantes” d’aquesta i altres edicions podem trobar el Rupert Murdoch, el seu fill James Murdoch, de la News Corporation, l’Al Gore, diversos personatges de la BBC, Skype, UKTv, ITV, Al Jazeera, etc.

Com era d’esperar, el rotatiu intern de la BBC, l’Ariel, se n’ha fet ressò en portada. Es parla de moltes coses, com per exemple el control sobre els èxits de BBC Worldwide i el seu impacte en el mercat audiovisual, amb crítiques desde diversos sectors, el parlament, Endemol UK, etc. Sorprenent la contribució del director de TV de Channel 4, defensant la branca comercial de la corporació anglesa i afegint que la BBC “rep bastonades per no explotar prou la seva marca arreu del món i patacades si ho fa bé”.

M’ha cridat l’atenció una de les seccions especials dedicades al festival, que parla de l’impacte del vídeo sota demanda (VOD) en els media i com fa que la gent del “mundillo” es replantegi les coses (literalment “think differently”).

Simon Nelson de la BBC, comenta que esta molt interessat en continguts que puguin arribar a l’audiència sense haver de passar pel “dossier” de programa de TV convencional. Aquests continguts i els que generen els propis usuaris tenen èxit si s’en fa ressò i s’obliden si no tenen qualitat, sense passar per la “graella” televisiva.

Kangaroo, l’oferta de TV per IP en la que treballa l’Ashley Highfield, va participar activament en el debat. El treball conjunt de BBC Worldwide, ITV i Channel4 tindrà 10.000 hores de programació el dia del seu llançament, i estan buscant continguts “addicionals” als programes tradicionals per fer la seva oferta més atractiva. És curiós com tres “rivals” d’aquest nivell s’ajunten per anar tots a una en aquest mercat. Si la plataforma tira endavant serà més fàcil ser-hi que no pas estar fora. D’entrada sembla un bon complement pel servei gratuït de la BBC iPlayer.

Malgrat que Nelson va comentar que la TV seqüencial tant la generalista com la especialitzada tenen un paper molt important en presentar continguts nous a les audiències. La gent necessita accedir a les novetats per formar-se una opinió. Malgrat això, el de la BBC va afegir que el nou escenari del contingut audiovisual sota demanda representa una pèrdua d’influència pels commissioners, és a dir, les persones i productors que encarreguen programes als equips corresponents. Va subratllar que la majoria tenim una manera de pensar curiosa: “mira, aquí tenim una cosa nova, això vol dir que lo vell morirà”. Reflexió tòpica però interessant, l’aparició del vídeo sota demanda no significa l’acabament de la televisió seqüencial, però si la seva evolució.

Idea que no va agradar al consultor Nigel Walley, que comentava que l'”era multicanal s’acaba”, que no calen tants canals si tenim bons PVRs i bons serveis sota demanda. En part també es veu clar el seu raonament, perquè necessitem tants canals si podem gravar o descarregar el que més interessa?

Qui té la raó? Segurament tots i cap. Posats a fer futurologia, mirem al present. Una de les poques lliçons que han sortit de la revolució de la Web és “equivoca’t, però fes-ho aviat, sovint i barat“. Amb aquest mantra molta gent s’ha fet milionària, sobretot als USA. Com podem aplicar aquesta experiència al món de l’audiovisual? De moltes maneres, per exemple, en el cas de continguts destinats exclusivament a Internet, perquè no agafem un equip de dos o tres persones i ens posem a fer rodatges ràpids? Fem un guió en un dia, el rodatje en un altre i la postproducció en el tercer. Si no funciona agafem una altra idea. Si funciona tornem a fer un cicle de 3 dies, i hi tornem un altre cop. Què passa si ho fem en 2 dies en comptes de tres?

Tampoc caiguem en sonar com un manifest en favor del cinema més artístic, però les eines d’avui ens donen una agilitat de mitjans i preus que no tenen precedent, s’està aprofitant al màxim? Si el contingut resultant és aspre i espontani, doncs millor. I de fet, per molt ràpid que es faci, serà un contingut infinitament millor que el 95% del que hi ha a YouTube, no?

Crisi, quina crisi?

Resulta curiós venir a la península i sentir parlar de la “crisi”. La visió aquí és molt més catastrofista que a UK. Sembla que l’impacte de la política del “totxo” té molta més incidència i la caiguda és de més amunt.

Mentrestant, la directoria de finances de la BBC comenta en el diari Ariel que s’han reduït les despeses del grup en uns 347M de lliures, només 8 milions per sota de l’objectiu previst. Fins ara s’ha aconseguit una rebaixa en el que es gasta el grup de fins a un 10%. L’objectiu pels pròxims anys és rebaixar el cost un 3% anual.

A la vegada, a la branca comercial de BBC Worldwide augmenten els beneficis fins a 117.7 milions de lliures. Segons es comenta a l’Ariel, l’experiència a Worlwide ens diu que durant una desacceleració econòmica la gent és queda més a casa i consumeix més contingut audiovisual i interactiu. Si ara els ingressos totals s’acosten als mil milions, doncs tot això que hi haurà.

Bé, no tot són bones notícies per la British Broadcasting Corporation, la inflació anual a UK s’espera que sigui d’un 5%, mentres que la licence fee només augmentarà un 3% aquest any i un 2% els vinents. Això vol dir que la corporació veurà efectivament reduït de forma significativa el seu poder de gastar diners en els pròxims anys.

Aquí és on hi entren els moviments de fitxes (entre d’altres) que hem comentat, reducció de la despesa en 3 punts més un creixement real i previst en els ingressos que fa la BBC via la seva branca comercial. Això s’uneix a altres moviments estratègics com la reducció i restructuració de la plantilla, unficació de redaccions, auditories realitzades pel BBC Trust, acomiadaments selectius d’executius en casos justificats, etc.

Espasa de Damocles

Avui en dia ja és un tòpic parlar dels grans canvis en el sector audiovisual, la crisi dels models actuals és una realitat i una ombra que plana sobre el sector, tant en la seva vessant privada com en la pública. La BBC no n’està exempta ni molt menys, però la meva sensació és que ja s’està preparant amb antel·lació per quan l’espasa de Damocles caigui sobre els nostres caps. L’anticipació sembla una millor estratègia que esperar a veure-les venir i a veure que fan els altres. Estem avisats!

Eurovisió 2008, l’anticultura?

No em vaig poder resistir veure gairebé sencer el festival d’Eurovisió 2008. Després de ignorar-ho els últims 2 anys o així hi havia prou suquet aquest any com per no perdre’s-ho. Les raons eren moltes i molt variades:

El dia que es va fer la final anglesa a la BBC casualment estavem amb un company -el Chris-, al pub de la BBC. Haviem tingut ‘pollastres’ a la feina i haviem anat a treballar en dissabte. Vam resoldre els “problemes” laborals, vam anar a un dels meus restaurants indis preferits de tot London, l’Ajanta Tandoori i havent plegat vam anar a remullar-ho al mític BBC Club.

BBC Television Centre

Aquell dia es feia la final de la selecció de l’artista que representaria a UK a l’Studio One del Television Centre i el pub es va anar omplint d’artistes. Bon ambient! Entre tots vam veure com l’Andy Abraham era l’artista seleccionat, que passava de escombriaire a defensar l'”honor” de UK a Eurovisió. Entre tot una gran nit a l’anglesa, “pints” i “chips” inclosos.

Una altra raó va ser el Rodolfo Chikilicuatre, òbviament. Els corredors d’apostes anglesos li donaven un 25-1 o sigui que per cada lliura esterlina que hi poses, si el Chikilicuatre guanya te n’emportes 25! No em vaig poder estar d’ensenyar als d’aquí un dels punts més forts de la nostra cultura… Em va resultar impossible transmetre les vibracions de l’humor català, però bé, l’intenció és lo que compta, no?

I finalment, perles com la proposta del francès Sebastien Tellier, grandíssim i eclèctic directe, encara més gran clip i una mica de música de veritat per variar. També destacable l’oferta turca, a mans de Mor ve Ötesi.

Aquestes tardes a l’anglesa, els descobriments musicals entre tota la brossa i la companyia de bons amics és la gràcia de tot plegat, no? Encara que el comentarista de la BBC de tota la vida, el Terry Wogan, digui que vol plegar

The Dreamers – Els Somiadors

Corbs d’ulls negres
Volen en espiral
Fan que miri cap amunt
Cap a la posta de sol de foc
Alçen les armes amunt
Amb la caiguda de la foscor
Aquests són els dies, amics

Home superficial
Home superficial
Menja als portals
Amb el cap acotxat
Sempre en declivi
Ningú ajuda ja a ningú
Així que es fa petit mentres cavalquen
Sota el cel vermellós

Així va
Només un que cerca
Una ànima solitaria
L’últim dels somiadors

Home superficial
Home superficial
Parla amb les ombres
Mou les mans tremoloses
I sempre fa una mica tard
Per l’acabament del dia

Així va
Només un que cerca
Una ànima solitaria
L’últim dels somiadors

David Bowie – The Dreamers